anàvem mai) era per a nosaltres el paradís dels urbanistes. Trucar a la porta del LUB era com pressentir que els dibuixos de la identitat del territori català i de les comarques catalanes, que l’anàlisi factorial dels primers treballs, o que tota la saviesa dipositada en les “formes de creixement”, se’ns farien nostres i, així, nosaltres també formaríem part d’aquella panera teixida d’arguments i de bones maneres d’establir el territori i la ciutat.
I, del LUB, sempre me n’agradà la territorialitat, experimentada en la constel·lació de persones que

en professaven el que allà dins es coïa, i que, segurament, sempre tenien el punt i contrapunt d’en Manuel Solà-Morales.
Sovint, la seva presència era la mostra d’una latència en altres persones, una cohabitació de postures i d’actituds intel·lectuals, manifestades en el seguiment dels seus arguments o en la complicitat d’un ensenyament que sempre suggeria ultrapassar l’ordinari per descobrir noves qüestions. Tanmateix, amb el rigor de la lletra dura, de la praxi constant en l’anàlisi encuriosida però metòdica basada en el dibuix (com ara els dies preciosos del dibuix de les places de Catalunya, conduïts per Maria Rubert).
D’en Manuel sempre em va agradar la distància